EL TEMPS

Icona

Venus Estrambòtica

Per damunt de tot, en el centre matemàtic d'aquest univers, i exhibint- se impúdicament es troba una figura colossal reconeguda per tothom: una Venus amb cap de vaca que llueix el seu cos esplèndid amb actitud voluptuosa. És ``La Venus estrambòtica`` deessa de l'amor carnal explícit. El cap correspon a una vaca bruna de Ripoll. Quim Hereu va passar dos dies entre Camprodon i St. Joan de les Abadesses buscant una vaca jove que tingués una expressió dolça, intel·ligent, sensible... gairebé humana. És la figura central, la representant de l'Estrambotisme pel seu virtuosisme indiscutible, n’és la icona... però no la intèrpret.

Fàbrica del Temps

En un racó, amagada darrera una estranya i recargolada columna que neix del fons del mar per créixer fins al cel, hi ha una dona menuda amb una panxa globular, inflada. Com si estés gestant, el seu abdomen esfèric sembla un embut arrodonit acabat en un orifici generós que fa pensar en una mena d’artefacte biològic. D’aquest forat en surten uns peculiars cargols que s’expandeixen per tota la pintura, mentre harmònica i lentament es mouen a banda i banda, recargolant-se. Aquesta petita figura femenina, recolzada a la base d’aquesta columna de pedra i amb els peus a l’aigua, és «la Fàbrica del Temps». Està parint els cargols de l’eterna joventut. És la protagonista, la clau.

Homes-Globus

Els homes-globus. De galtes vermelles i llom lluent, són esfèrics fins a rebentar i porten pantalons curts i aguanta-mitjons. Inflats de serotonina, sobrevolen les escenes com ho farien les efímeres en el seu darrer vol. Són l'excés en la forma més primigènia. Han perdut la capacitat d’escoltar les seves muses

Homes-Branca

Els homes-branca sense pantalons evidenciant així la seva passivitat i la seva por, mai s'atreveixen a fer res. Porucs davant els fets que se'ls presenten, estan condemnats a no poder actuar mai. Una por perpètua, freda com el gel de l’Àrtic, els congela la pròpia determinació.

Mons Interiors

Els mons interiors de les persones representa una metàfora estrambòtica per descriure la diferència existent entre l’exterior i l’interior d’un humà. Entre el cos i l’ànima.

Carall Bernat

El Carall Bernat, darrere la deessa de l’amor carnal, observa amb displicència tot i tothom i, amb l'elegància d'un general francès, mostra el seu membre viril als quatre vents, conscient que el seu regnat durarà per sempre. La seva roca erecta s'eleva per damunt del mar, com la banya del rinoceront ho fa per damunt dels altres mamífers de la sabana.