Manifest Estrambòtic
per Quim Hereu

“Quan tinguem mil anys, serem iguals. Ja ho sé.
Però, de moment, el camí continua.
Ja vaig voler ser De Chirico, després vaig voler ser Jheronimus, després Delvaux i, encara més tard, Magritte.
Però ara, ja sóc jo.
Així és la vida. Així és el talent, i així serà l’Estrambotisme.”

Abruptament, una intensa olor de trementina s’escampa per tot arreu anunciant la seva arribada. Mai sé quan vindran ni quan marxaran, les meves muses. Només puc, amb la meva condició de talp cec i mut, esperar pacientment la seva visita. Com l’insecte que, glaçat, espera l’arribada del nou dia i, amb ell, la promesa d’un sol que el faci tornar a viure.

Papers, dibuixos, pinzells, olis i pigments… i un llenç, molt blanc. Tot, potser res, comença a tenir sentit. Un manifest. Un viatge estrambòtic fins al fons dels meus abismes, on habiten els meus monstres, les meves muses, les meves pors i una realitat obstinada: la meva realitat.

La barba se li anava convertint en un embolic de fils i de peixos, mentre el cap se li inflava cada vegada més. Li apareixia alguna cosa semblant a una quadrícula, i dels forats li sortien canyes de pescar. Les muses irrompen a l’espai i m’imagino teatres inventats. Desconnectat de la realitat i perdut en el meu propi desconcert, deixo que la rauxa ho inundi tot i m’enfonso a pic en un abisme insondable i estrambòtic, ple de llums i formes que només jo puc identificar.

I mentre navego a profunditats submarines amb el meu batiscaf, de sobte sento un impuls hiperbòlic que em catapulta: una rauxa que em permet saltar l’abisme que em separa del que sempre he somniat fer, que m’atorga la capacitat de convertir-me en el que sempre he volgut ser. Per rar, estrany o diferent que fos. És una sensació d’alliberament que em fa capaç de viure sense por dels convencionalismes i dels excessos de seny.

La rauxa i la imaginació alimenten el motor del meu submergible sideral. La rauxa, és una bèstia antiga, pretèrita, que dorm dins meu. Quan desperta, tot tremola i tot és possible. La imaginació, ens acompanya des del dia que vam néixer.

Per això la vaig pintar, la Rauxa. O el que és el mateix: la Trilogia Estrambòtica. Per donar-li forma i color, i perquè aquestes tres pintures definissin per elles mateixes  amb l’aparença, les mides i el contingut— aquest nou corrent.

Vaig utilitzar la imaginació per fer allò que sempre havia volgut fer, amb rigor, tècnica i ofici. Vaig deixar que la rauxa guanyés al seny. Vaig deixar que les muses em retornessin aquella imaginació ciclòpia, potent i infinita de quan era un nen, per poder fer el que més volia, sense importar-me gairebé res més.

De moment, el temps és finit per als humans, i això significa que té un valor incalculable. Tres pintures de mides colossals, perquè sempre vaig voler pintar llenços així: grans, desmesuradament grans. I uns temes molt ben triats perquè fossin l’essència d’aquest nou corrent i el definissin: Temps, Poder i Llibertat. Perquè qualsevol persona hauria de ser lliure de fer amb el seu temps allò que vol. Un ésser viu veu la realitat; un artista estrambòtic, la imagina.

En pintar la Trilogia, vaig crear la part visual d’aquest manifest. És la declaració de l’Estrambotisme, i la Venus estrambòtica n’és la icona. A dins d’aquestes tres pintures de superfícies colossals hi vaig inocular el Llegendàrium, un conjunt de metàfores que són les claus que expliquen la totalitat del fet estrambòtic.

Unes claus que són punt de partida, indicacions, directrius —mai regles exactes— perquè cadascú pugui explorar els seus propis abismes, els seus propis límits, i trobar-hi el seu propi Estrambotisme. L’art és el mirall de la nostra consciència. Per aquesta raó, l’Estrambotisme és inclassificable i escapa de qualsevol engabiament intel·lectual, perquè neix de la subjectivitat de cada individu.

Per tant, qualsevol ésser amb capacitat d’abstracció hauria de poder trobar el seu propi art. I tanmateix, intueixo que l’art no serveix per explicar ni denunciar res, sinó per sentir ho tot. Un impuls que ve de molt endins, d’un lloc on no hi ha raons ni explicacions, ni temps ni espai, només la necessitat de sentir.

Mentre continuo el meu viatge subaquàtic dins del meu petit batiscaf, dono forma a l’Estrambotisme i el converteixo en un reflex alterat i conscient de la realitat que m’envolta. És un viatge sense mapa: com una mena de naufragi voluntari dins la meva ment. No tinc en compte prejudicis, fórmules, lleis o convencionalismes. Tot és possible, i els límits són els de la mateixa imaginació, dins l’univers de la creació. Un art, però, que es fonamenta en una tècnica rigorosa i refinada, gairebé prodigiosa, i en un ofici molt ben après. La pintura neix del dibuix.

Quan acabo el procés creatiu i torno a la superfície, des de profunditats abissals, la llum torna a ser com abans, però jo ja no. He vist el revés de l’invisible i he descobert que no hi ha retorn possible. Només la necessitat de tornar me a enfonsar al meu abisme, de tornar a baixar una i altre vegada, fins que les muses decideixin que n’hi ha prou. Miro els indicadors del meu “Condensador de rauxa”, que es nodreix d’una imaginació inesgotable.

Estan bé. La imaginació gegantina de quan era un nen, barrejada amb una rauxa fenomenal que res no pot aturar ni controlar, és el combustible del motor atòmic que m’impulsa, definint d’aquesta manera el procés creatiu estrambòtic. Tan sols un xim-xim de seny —només el just per evitar l’autodestrucció i sense limitar mai el fet creatiu— intervé en aquest equilibri magnífic. Tot, per catapultar-me a imaginar i dibuixar coses extraordinàries, per després pintar-les. Seny en excés provoca paràlisi; però rauxa sense un seny testimonial provoca la destrucció de qualsevol procés creatiu.

Amb els llums del meu batiscaf rutilant, il·lumino el món que m’envolta i, tancat al meu estudi, premeditadament altero els elements i intercanvio les propietats de les coses, jugant com ho faria un cosmonauta en un asteroide solitari quan ningú el veu. Imaginant l’invisible i escoltant la remor sorda de la bogeria per fer nous dibuixos. De coses estranyes, estrafolàries, insòlites, en associacions impossibles. No cal inventar formes desconegudes ni inexistents: tan sols crear teatres inventats, rars, que ningú hagi vist abans.

Teatres amb històries, perquè cada pintura és una història, un conte. Quin poder hi veig en això! En inventar mons imaginaris, però tan reals alhora.

Som homo narrationis, diu el meu amic. Res no ens agrada més que ens expliquin un conte, una història, una pintura. Com quan érem nens. Així doncs, un nen no pot ser estrambòtic perquè no té una ment adulta? Sí que ho pot ser, perquè ells en són, per definició, els dipositaris. Però amb el temps, i amb l’adquisició d’una ment adulta, capaç, respectada i prestigiosa, i amb l’aprenentatge de la tècnica necessària, la potència del fet creatiu augmenta exponencialment.

És sota aquestes circumstàncies que la gent normal pot començar a fer coses que ja no són normals. Algú va dir que no qualsevol pot ser un gran artista, però que un gran artista pot sortir de qualsevol. Com el xarcuter que un dia es lleva i, en veure que no té sal, en lloc d’esperar la comanda, s’atreveix i té l’audàcia de posar sucre a les seves botifarres, inventant-se així un dels plats més refinats que mai s’han creat. L’Estrambotisme té gust de botifarra dolça.

Sé, perquè m’ho diuen repetidament les meves muses, que l’interès del fet creatiu és a l’interior de cadascú de nosaltres, no pas a fora. A l’exterior hi ha la natura, d’una bellesa inapel·lable, de la qual ens nodrim per crear els nostres teatres inventats. Una natura que tothom pot veure. En canvi, al nostre interior hi trobem els nostres mons particulars: averns insondables, històries, pors, muses, creacions i singularitats que només pertanyen al nostre imaginari i que ningú no pot veure. Tot allò que ens inventem, i que només podrem fer visible primer a nosaltres mateixos, i després als altres, per mitjà de la nostra pròpia consciència i, per tant, de les diferents formes que pot adoptar l’art.

L’elegància de l’equilibrista francès prové de la seva habilitat per caure a l’abisme i saber-ne sortir. De saber trobar, en el seu turment, les explicacions i el secret de les acrobàcies que fa, no pas en quedar-s’hi. Aquí rau la clau.

Sóc un analista, especialista en trajectòries planetàries. Tossudament, calculo el camí que farà la càpsula abans d’entrar en òrbita. És a dir, calculo la composició, l’harmonia i el ritme: les tres claus d’una pintura, i potser de tot plegat. El resultat són escenes que, en una primera anàlisi, tenen una aparença “normal”, ja que estan elaborades amb elements quotidians i familiars. Però en una observació més detinguda, aquests elements deixen entreveure un món imaginari i estrambòtic, gràcies a la seva esperpèntica combinació o atribució de funcions que els són impròpies. Com un alquimista boig, altero els atributs específics que els són propis i els n’atribueixo d’altres que no ho són. Com si l’aire del meu estudi canvies d’estat, i en tornar-se líquid, hi pogués volar.

Intueixo que l’Estrambotisme es basa en uns principis senzills, allunyats d’inintel·ligibles mètodes que confonen tothom. Observo una simplicitat en el mecanisme de creació estrambòtic, basat en pocs elements però poderosos, que el fan extremadament eficaç.

Equipat amb el meu casc d’aviador antic i a bord del meu lluent batiscaf, navego a velocitat prodigiosa cap a l’epicentre del fet estrambòtic: allà on hi ha el procés creatiu, l’essència mateixa de l’art. Com un cosmonauta perdut arribant al centre de l’Univers. Una pau indescriptible s’escampa per tot arreu, i hi trobo la inapreciable, la increïble existència de les muses. Són éssers eteris, extremadament brillants, indescriptibles perquè canvien contínuament de forma. Són invisibles als altres i van i venen sempre a la seva voluntat: incontrolables, infal·libles, precises. Tan exactes com les òrbites d’un electró girant al voltant del seu àtom. Són miralls que reflecteixen els grans secrets i es mouen dins la nostra ment. Apareixen en el moment just, a l’inici del fet creatiu, quan menys t’ho esperes. Dedueixo que són pròpies de cada artista, que ha de tenir la facultat de ser receptiu a les seves indicacions, i la sensibilitat i capacitat necessàries per interpretar-les. Intueixo, un cop més, que això és el talent. Sense elles, res no és possible; amb elles, tot ho és.

A partir d’aquí, l’ús de la inspiració per administrar aquestes indicacions és suficient. Rauxa en forma d’imaginació, xim-xims de seny, llibertat, dibuix, tècnica i treball fan que la resta del procés creatiu sigui comprensible i universal.

Veig un ornitorinc. Atrafegat, totalment incapaç d’entendre una metàfora, incompetent per endevinar que la llum pot ser com de mel. Si ho entengués —si comprengués que un disc de marbre blanc lliscant entre els núvols pot ser la Lluna— deixaria de ser un simple mamífer monotrema i esdevindria un candidat a creador. Però li manca aquesta capacitat d’abstracció, necessària per entendre l’art. Qui treballa sense parar esdevé capaç, però això no li atorga el do de la creativitat. Descansa.

Parlo amb les muses i albirem un Estrambotisme amb capacitat per adaptar-se a la personalitat de qui s’hi identifiqui, perquè aquesta pugui transmetre’s a les obres i, des d’elles, a l’espectador, a través de la contemplació, tancant així el cercle de la creació. Per entendre l’art com el mirall que ens retorna la nostra consciència, i li dóna forma. Una forma que no vol destruir. Parlo d’un Estrambotisme premeditat i voluntari, que no es nodreix especialment dels somnis, malgrat que pot fer-ho, i que no anul·la la voluntat del pintor o del creador en termes generals. Que defuig els automatismes i l’absència de control.

Parlo d’un Estrambotisme que neix d’un acte de llibertat, i perquè la seva simple existència m’emociona i complau. No respon a cap acte de necessitat ni és cap escissió de cap altre corrent, forçada per arguments tècnics o processos creatius incomprensibles. Tampoc vol “trencar” res: l’art és massa escàs i valuós per destruir-lo i, ara, ja tot és fragment i memòria. Com a cosmonauta i pintor que sóc, m’he assadollat del llegat dels grans artistes i creadors que ens han precedit, amb un respecte absolut per la seva obra. Ningú no neix del no-res, i tots som la suma del que hem vist abans, afegit al que humilment puguem aportar. En sóc molt conscient, i aquesta és la meva aportació.

Els estudiosos i experts en aquestes matèries potser algun dia analitzaran aquests termes. No per cap vanitat meva, sinó només perquè el Temps així ho predisposi.

Perdut en el meu propi món, entenc que consciència i art són indestriables, inseparables l’un de l’altre.

De la consciència neix la capacitat d’abstracció, i d’aquesta, invariablement, la capacitat per crear. Puc pensar, doncs, que l’expressió de la consciència humana està estretament lligada a l’art en general i a l’Estrambotisme en concret.

Se m’acaba el temps que m’ha estat donat per escriure aquest manifest, conscient que no descobreixo cap mètode desconegut. Tampoc ho pretenc. Ni invento res especialment singular, sinó que descric un mecanisme creatiu àmpliament utilitzat per molts autors des de temps immemorials, que permet, això sí, inventar les creacions més fantàstiques. I li posem nom: el nom que en Joan es va inventar.

La noblesa de l’Estrambotisme rau en la capacitat infranquejable de no necessitar destruir res del que altres creadors, que ens han precedit, han fet. Perquè la veritable fortalesa i confiança provenen del que un mateix fa, no pas de destruir, ignorar o criticar la dedicació dels altres. Per mitjà d’aquest manifest, reconec la saviesa dels antics, la necessitat de la constància, l’ofici, la tècnica i, tanmateix, l’existència del talent i, per tant, de les muses.

Diuen que el Temps no perdona allò que es fa sense ell. Doncs jo, en aquest moment, dedico el que
m’ha estat atorgat a alletar l’Estrambotisme i fundar-lo formalment amb la creació del seu manifest visual, la Trilogia Estrambòtica, i aquest manifest escrit que la complementa. I el presento al món per completar allò que va començar el meu amic Joan Fuster i Gimpera.

I perquè, en fer-ho, em diverteixo i em transporto a la meva infància,

on tot era pau, llum, i silenci…