L'ESTRAMBOTISME
L’estrambotisme és un moviment artístic nascut l’any 1974 a l’Empordà (Catalunya) de la mà de Joan Fuster i Gimpera (Torroella de Montgrí 1917-2011), que fou el fundador filosòfic del nou corrent. Fuster va inventar el mot “estrambotisme” i el va aplicar a la pintura amb una voluntat de trencament de convencions i reivindicació de la llibertat creativa. Abans de morir, Fuster fa “hereu testamentari de l’Estrambotisme” a Quim Hereu (Girona 1963), que fou el fundador formal de l’Estrambotisme, en reinterpretar-lo, desenvolupar-lo plenament i dotant-lo d’una estructura teòrica, plàstica i institucional pròpia. Va crear el manifest visual amb la seva Trilogia Estrambòtica (tres obres de dimensions monumentals 6 x 12 m). Va redactar el manifest escrit, que sistematitza els principis del moviment i va impulsar l’Espai Quim Hereu a la Fortalesa de Sant Julià de Ramis, embrió del futur Museu de l’Estrambotisme, que li dona projecció pública i continuïtat.
L’origen de l’estrambotisme.
De petit, passava moltes estones a casa dels meus avis, dibuixant a terra. A Girona. M’agradava fer-ho d’aquella manera, per la proximitat amb el full, i ho feia sovint quan tornava de l’escola. Podria dir que aquell espai era meu, particular.
Tot estava impregnat d’una harmonia domèstica, d’aquells sons que donen pau: la veu de la tieta parlant amb la iaia a la cuina, el xiscle de les orenetes al carrer, un calaix que s’obre i el xerric metàl·lic dels ganivets i forquilles tornant al seu lloc després d’haver-los eixugat.
Al cap d’una estona, mentre la tieta Conxita —la del dit esguerrat i inútil— em pelava unes mandarines per berenar, asseguda al sofà, em va mirar com de reüll i va dir:
“-Perquè fas aquests dibuixos tan estrambòtics ? no podries dibuixar coses més normals ?”
“Estrambòtics.” Pronunciat gairebé en un xiuxiueig, barrejat amb altres paraules i mig camuflat entre elles, aquell adjectiu va arribar a les meves orelles i es va filtrar dins meu, quedant-s’hi per sempre.
I així van passar molts anys des d’aquella primera vegada que la tieta la va dir, a casa dels avis, fins el dia que va tornar a deixar-se sentir. Va ser com un recordatori, a Torroella de Montgrí. Estava amb en Pere Figueres, un bon amic. Parlàvem de tot i de res, i entre frase i frase, ell va deixar anar: “estrambòtic”. La paraula va ressonar dins meu com un gong colpejat amb força al costat d’algú que dorm. I i una olor intensa de trementina es va escampar per l’aire, densa, reconeixible. I ja sabem què vol dir, això.
En Pere Figueres —l’home dels mil barrets— coneixia en Joan Fuster i em coneixia a mi. Era l’any 2006. Vam anar a casa de’n Joan, a Torroella,no pas a l’Alquímia, a l’Estartit. Això era l’any 2006. Aquell mateix dia vam anar a casa de’n Joan, a Torroella —no pas a l’Alquímia, a l’Estartit—. En Joan ens ensenyava pintures, partitures i estris estranys. I parlava, explicava. Jo només escoltava. I mirava. No tenia prou ulls per veure la seva obra, que em resultava fascinant.
D’aquella trobada va néixer una amistat immediata, basada en el respecte, la complicitat, i diria que també en una admiració mútua. El resultat fou una connexió artística molt profunda. A partir d’aquell moment, tot va anar molt de pressa. L’amistat va anar creixent i la complicitat es va convertir en productiva i poderosa. Jo sabia que podria vestir aquella paraula, amb el meu món, amb el meu imaginari, amb els meus teatres inventats des de temps immemorials i amb la meva manera de pintar. La vaig embolcallar amb el meu procés creatiu. O al revés, jo em vaig embolcallar amb aquell mot.
Era, potser, una idea primitiva, oculta, potser encara sense desenvolupar, però una gran invenció, al capdavall. Si ho volíem fer gran, quedava molt per fer. I ens hi vam posar tots dos, mans a la feina. Ell amb quasi noranta, jo amb poc més de quaranta. El seny i la rauxa. Ho vam entendre tots dos com un relleu, era evident. Ens brillaven els ulls, com a dos conspiradors que saben que estan fent una cosa que els sobreviurà.
L’Estrambotisme ja tenia el pare, però faltava la mare: la Natura així ho requereix i predisposa. I el fet creatiu dels corrents artístics, també.
I el Temps, pacient i implacable, deixaria fer la resta: el passat i el futur, una meitat i l’altra meitat, units amb us sol objectiu.
Com apunta Ernst Gombrich, a la seva “The Story of Art”: “els grans moviments rarament neixen d’un sol acte creador, sinó del diàleg entre la intuïció d’un i la formulació d’un altre”. Potser, només potser, aquests dos érem en Joan i jo.
Durant cinc anys, vam compartir idees i projectes, amb un propòsit comú que anava prenent forma: refer l’Estrambotisme i impulsar-lo perquè que tot el món el conegués. Fins que el 2010, poc abans de morir, en Fuster em va fer hereu d’aquell embrió del nou corrent que ell havia iniciat.
En Joan va morir l’any 2011 —feia nou anys en el moment d’escriure aquestes paraules—, i en conseqüència no va poder veure la presentació al món del projecte que havíem començat plegats.
Malgrat tot, de moment, continuo viu, amb la força i la determinació intactes. Tots dos sabíem que, si no ens haguéssim conegut, el destí de cadascú i el de l’Estrambotisme haurien estat completament diferents.
Fragments del Manifest Estrambòtic
- “L’Estrambotisme es defineix com l’impuls, la Rauxa que permet a una persona saltar l’abisme que el separa del que sempre ha somniat fer, de convertir-se en el que sempre ha volgut ser. Per rar, estrany o diferent que sigui. És una expressió d’alliberament, d’atrevir-se a viure vencent la por de convencionalismes i excessos de seny. La rauxa n’és el seu motor.”
- “De moment, el temps és finit pels humans i això significa que té un valor incalculable. 3 pintures de dimensions colossals perquè sempre vaig voler pintar unes pintures així, grans, molt grans. I uns temes molt ben triats perquè fossin l’essència d’aquest nou corrent: “Temps, Poder i Llibertat”.”
- “L’Estrambotisme és inclassificable i escapa a engabiaments intel·lectuals perquè neix de la subjectivitat de cada individu. L’art és el mirall de la nostra consciència.”
- “A l’origen del fet creatiu, en un prodigiós epicentre, hi trobem la inapreciable existència de les muses. Són éssers eteris, extremadament brillants, indescriptibles perquè contínuament canvien de forma. Són invisibles als altres i van i venen sempre a la seva voluntat, incontrolables, infal·libles, precises. Tan precises com les òrbites d’un sistema planetari al voltant del seu sol.”
- “Diuen que el Temps no perdona allò que es fa sense ell. Doncs jo en
aquest moment dedico el que m’ha estat atorgat a alletar l’Estrambotisme i
fundar-lo formalment amb la creació del seu manifest visual, la Trilogia Estrambòtica i aquest manifest escrit que la complementa. I el presento al món, per completar el que va començar el meu amic Joan Fuster i Gimpera. I perquè en fer-ho em diverteixo i em transporto a la meva infància, on tot era pau ,llum, silenci..
El Testament Estrambotic
I un dia qualsevol, d’un any qualsevol —mentre les velles venien verdura al mercat i les mosques s’enamoraven del seu sant—, vaig rebre una trucada. Era en Fuster. La seva veu, no deixava marge al dubte: «T’he de dir una cosa important. És urgent. Pots venir?» Jo era al meu taller, i sense pensar-m’ho gaire vaig deixar el que tenia entre mans. Quan un amic et diu que és urgent, no preguntes per què. Vas. Vaig agafar el cotxe i em vaig dirigir cap a l’Estartit. Sempre ha estat un plaer anar-hi, però aquell dia el trajecte semblava més clar, més net, com si l’aire mateix volgués anunciar-me alguna cosa. Era una tarda d’aquelles que només la tardor catalana sap regalar. El sol ho il·luminava tot d’una manera gairebé irreal, com si volgués fer-nos oblidar que la mort sempre ens espera, pacient, infal·lible, darrere de cada racó. Vaig arribar a L’Alquímia i vaig obrir la petita porta vermella amb lletres blanques que coneixia tan bé. Vaig pujar els quatre graons que giraven a la dreta i allà era ell, en Fuster, assegut davant del cavallet, com sempre, al fons del petit estudi. Una llum blanca, potentíssima, entrava per la finestra oberta de bat a bat que donava al port.
“-Bon dia, Joan”
No em va tornar el bon dia, cosa gens habitual en ell. Però vaig entendre de seguida que tenia el cap ocupat amb el que volia dir-me. Anava per feina.
“-Seu, seu, Quim, si us plau. Et vull dir una cosa important.”
Es va ajustar les ulleres i va començar a llegir un paper que tenia a les mans. Quan va acabar, em va mirar als ulls i va continuar:
“-… Jo aviat em moriré. Et faig hereu de l’Estrambotisme.“
Després me’l va donar. Era un poema. Un poema en forma de testament.
Testament de L’Estrambotisme
El teu nom premonitori
anuncia un testament
que jo, com pare conscient,
vull treure de l’escriptori.
Ets hereu des d’aquest moment,
d’un isme amb patrimoni
d’estrambot visionari,
d’un ideal sens precedent
Joan Fuster i Gimpera – Al volgut amic i gran pintor Quim Hereu
Novembre 2010